Les Propietats de la pena –Vicent Andrrés Estellés (1971)

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Se subhasta l'amor

-Gràcies-

La vida em batega dins meu,
és just al pit,
on és el teu cor que has deixat per mi,
on hi ha l’alegria d’estar viva,
on roman la bondat del teu acte,
la màgia de despertar cada dia.
La vida batega dins meu,
tu l’has posat aquí.


Se subhasta l’amor, o si més no, en benefici d’aquest, va ser el destí de la vetllada del passat dissabte 21 de gener. Obres d’artistes inèdits i també de consagrats que a través de la pintura, la fotografia i la escriptura hem unit el nostre art per fer, entre tots, una obra solidaria destinada a la Marató de TV3 del 2011 dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits. Una vetllada oferta per l’Associació de Relataires en Català i en col·laboració amb l’Associació d’Artistes i l’Ajuntament  de Premià de Dalt, on no hi va mancar el bon humor, la bona intenció i la solidaritat.

De entre les més de 500 col·laboracions enviades al projecte Poemes per a la Marató, el meu poema va ser un dels triats pel pintor Joan Pasqual, amb qui sense coneix-se’ns hem treballat en equip donant una mica de nosaltres a aconseguir el que altres necessiten. El resultat:

Actuació al Teatre Metropol, Tarragona 23/04/2010

Macabra vital


Mortals, ohiu
Els que viviu,
Tant si goseu –com si patiu.
Jo, l’aimador, gai, de la vida
I del plaer sens fre ni mida,
Per mon conhort
Com un record,
Canto ben fort:
Visca la Mort!

El món joliu
És un istiu
On per crea –to hi fa niu
I tot floreix i fructifica.
La llavor cau, el fruït s’esmica,
I ve’l vent fort
I el gel del Nord,
o ve l’abort
i duu la Mort.

Doncs si m’oïu
Goseu, viviu,
tant si és hivern –com si és estiu.
Ja que la vida és limitada
I no sereu altra vegada.
I en sense o amb sort,
amb tot el cor
disfruteu fort,
que ve la Mort.

Pompeu Gener

Contes de Guerra 28/06/2010

El timbaler del bruc
Vet a qui una vegada, fa molts, molts anys, hi va haver una guerra a Catalunya, la guerra del francès li deien. El temible exercit dels soldats francesos manats pel seu general en Napoleó Bonaparte van sortir del seu país i avançaven ràpidament cap a Catalunya i a punt estaven d’arribar al Bruc, un poblet que hi ha molt a prop de les Muntanyes de Montserrat. La gent que vivia al poblet del Bruc estava molt espantada, els habitants estaven desesperats, amb molta por perquè els soldats francesos s’apropaven amb moles armes i canons i ells no tenien amb que defensar-se, així que van començar a agafar pedres, branques, van fer llances amb fustes per estar preparats per quan arribessin els soldats. I en aquest poblet del Bruc hi vivia un noiet que es deia Isidret i que anava sempre amb el seu timbal, l’Isidret volia ajudar el seu poble, així que va preguntar que podia fer ell, però els homes del poble li van dir que no fes res. -Veste’n a casa i estigues quiet-, li deien. I l’Isisdret se’n va anar molt trist a casa seva. Aleshores van arribar els soldats francesos i van atacar el Bruc i sort que els homes coneixien tots els racons i amagatalls i van poder atacar els soldats sense que aquest els veiessin i els van guanyar, però els francesos els van amenaçar dient que tornarien amb més homes i més armes. La gent del poble es va preocupar molt perquè ja no els quedaven res amb que defensar-se. –Que farem ara, si ja no tenim pedres, noi branques, ni fustes per fer llances? Com ens defensarem? Aleshores l’Isidret, que tenia moltes ganes d’ajudar el seu poble, va tornar a preguntar que podia fer ell, però els homes li van donar la mateixa resposta: -Ves-te’n a casa i no facis res, estigues quiet- li deien. I l’Isidret se’n va anar a casa tot empipat a tocar el seu timbal a veure si així es calmava, però en lloc de calmar-se s’empipava més i més, així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Quan va arribar a dalt de tot va fer així per mirar l’horitzó i va veure que els soldats francesos s’apropaven i va cridar: Ai mareta, que ja venen! I sabeu que passa quan un crida a la muntanya? Doncs que la muntanya sempre respon, és el eco. Aleshores l’Isidret va pensar per si mateix: Tinc una idea! I va començar a tocar el seu timbal, aleshores ho va tenir ben clar. Va dir: És clar! Si toco ben fort el meu timbal, com la muntanya em respon, els francesos pensaran que aquí dalt hi ha molt timbal i potser s’espanten.... I va començar a tocar ben fort el seu timbal... I la muntanya va respondre...
El pla de l’Isidret va funcionar, els soldats en sentir un soroll tant fort de timbal van pensar que dalt de la muntanya hi havia milers d’homes i van fugir corrents cames ajudeu-me. El habitant del poble es van adonar el que l’Isidret havia fet, els havia salvat!!! I li van fer una gran festa i amb els anys fins i tot li van fer una estàtua al ben mig del poble per recordar sempre el seu petit heroi, així que si un dia aneu al Bruc busqueu la estàtua d’un noiet que vesteix espardenyes, faixa i barretina, que segur la trobareu i hi ha qui diu que si us apropeu a les muntanyes de Montserrat i pareu atenció encara es pot escoltar el so del seu timbal.

I repica que repicaràs, el conte d’aquesta Antonia ja s’ha acabat