Escric
aquest article en un d’aquells dies en que només obrir els ulls de bon matí, ja
donen ganes de quedar-se a casa, ben arrepapada al sofà amb una manteta i veien
caure la pluja darrere el finestral, esperant que aquesta dugui la inspiració d’escriure unes noves línees pel
proper número de La Sínia, però avui
no puc quedar-me a casa gaudint d’un paisatge de tardor, acompanyat dels
primers dies freds que tant semblava que no arribarien. Avui he anat a la
ràdio, he estat convidada a participar en el programa “La Torre dels escriptors”,
emès a Ona la Torre els dilluns al vespre, acompanyada de la nostra regidora,
la senyora Rosa Maria Guasch, i de la Sònia Ferrer, com a conductora del
programa. De per sí, és un honor ser convidada a un programa per parlar de mi,
de la meva feina i del meu amor per l’escriptura, perquè jo em considero
escriptora. De fet, aquesta és la primera pregunta que m’ha formulat la Rosa
Maria: -Et consideres escriptora?- Sens
dubte. Potser no sóc una escriptora consagrada, no tinc una novel·la publicada
i no em guanyo el sou escrivint, però escric des de els sis anys, quan em van
publicar el meu primer relat a la revista de l’escola i d’ençà que no ho he
deixat de fer, per tant sóc escriptora. Una resposta que potser més d’un
lletraferit s’ho pensa dues vegades abans de contestar amb un Sí, doncs sovint succeeix que si la feina
que un fa no és reconeguda per un ampli cercle de personalitats, ens manca
valor per reconèixer-nos pel que fem, sense pensar que la vida és plena d’herois
anònims i que més important que el reconeixement popular és la satisfacció de
fer allò que a un li agrada.
Ja
de ben petita tenia molt clar que volia ser escriptora i actriu, i a dia d’avui
puc dir que ho he aconseguit. Formo part de les Rates de Biblioteca, dels
Canticontes, sóc contista i actriu de teatre al Nus Escènic i en altres elencs,
entre d’altres coses, totes relacionades amb les arts escèniques i literàries.
Sóc artista per vocació i per professió, així que podríem dir que estic vivint
el meu somni, però encara em queda molt per aprendre, doncs responent a una
altra de les preguntes que m’ha fet la Sònia de si la gent comenta la meva
feina, la resposta és sí. Després d’un recital o d’una actuació, coneguts i no
tant coneguts em feliciten per la meva tasca, cosa que és d’agrair, doncs a
tots ens agrada que ens delectin amb unes dosis d’autoestima que ens fa sentir
grans professionalment, però certament és que sovint no són els elogis els que
ens fan millorar, doncs si sempre ho fem bé, com aprendre a superar-nos? Avui a
la ràdio he estat elogiada per la meva entonació i expressivitat a l’hora de
recitar, donant d’aquesta manera vida als poemes o textos, qualitat innata que
dissimula el meu defecte de pronunciació que arrossego des de ben petita, però
que gairebé ningú gosa criticar. Potser perquè considero que no hi ha millor
crític que un mateix, admeto que no sé pronunciar bé i que per tant no sóc una bona recitadora,
i en aquest cas estic molt agraïda a un dels meus professors de teatre i de la
parla, en Sergi Xirinacs, per instigar-me constantment a exercitar la meva
pronunciació, doncs sense les seves crítiques ni ell seria tan bon mestre, ni
jo n’aprendria. Així doncs, adorem les crítiques, elles ens fan créixer.
Una
altra de les preguntes d’avui ha estat d’on sorgeix la inspiració quan escric,
doncs bé, la inspiració de vegades hi és i de vegades marxa de vacances, de
vegades sorgeix d’ una situació viscuda intensament, de vegades d’un fet
anecdòtic, de vegades d’un sentiment i de vegades d’una conversa en bona
companyia, com és el cas d’aquest article sorgit d’una entrevista que m’ha dut
a pensar en la resposta a una pregunta final: -La meva finalitat com a escriptora?- Hi pot haver millor èxit que
dedicar-se a allò que a un li fa feliç?
Des
de el meu punt de vista no hi ha impossibles; quan era petita desordenava les
lletres de cada paraula parlada i em cremava per dins quan havia de llegir en
públic, avui sóc actriu i recito poemes amb una imperfecta pronunciació,
vestits amb qualitats pròpies que embelleixen els meus defectes.
Avui
escric aquest article estimant-me una mica més. Tots tenim defectes, però no
per això hem de tenir impossibles.
