De defectes i virtuts

Escric aquest article en un d’aquells dies en que només obrir els ulls de bon matí, ja donen ganes de quedar-se a casa, ben arrepapada al sofà amb una manteta i veien caure la pluja darrere el finestral, esperant que aquesta dugui  la inspiració d’escriure unes noves línees pel proper número de La Sínia, però avui no puc quedar-me a casa gaudint d’un paisatge de tardor, acompanyat dels primers dies freds que tant semblava que no arribarien. Avui he anat a la ràdio, he estat convidada a participar en el programa “La Torre dels escriptors”, emès a Ona la Torre els dilluns al vespre, acompanyada de la nostra regidora, la senyora Rosa Maria Guasch, i de la Sònia Ferrer, com a conductora del programa. De per sí, és un honor ser convidada a un programa per parlar de mi, de la meva feina i del meu amor per l’escriptura, perquè jo em considero escriptora. De fet, aquesta és la primera pregunta que m’ha formulat la Rosa Maria: -Et consideres escriptora?- Sens dubte. Potser no sóc una escriptora consagrada, no tinc una novel·la publicada i no em guanyo el sou escrivint, però escric des de els sis anys, quan em van publicar el meu primer relat a la revista de l’escola i d’ençà que no ho he deixat de fer, per tant sóc escriptora. Una resposta que potser més d’un lletraferit s’ho pensa dues vegades abans de contestar amb un Sí, doncs sovint succeeix que si la feina que un fa no és reconeguda per un ampli cercle de personalitats, ens manca valor per reconèixer-nos pel que fem, sense pensar que la vida és plena d’herois anònims i que més important que el reconeixement popular és la satisfacció de fer allò que a un li agrada.

Ja de ben petita tenia molt clar que volia ser escriptora i actriu, i a dia d’avui puc dir que ho he aconseguit. Formo part de les Rates de Biblioteca, dels Canticontes, sóc contista i actriu de teatre al Nus Escènic i en altres elencs, entre d’altres coses, totes relacionades amb les arts escèniques i literàries. Sóc artista per vocació i per professió, així que podríem dir que estic vivint el meu somni, però encara em queda molt per aprendre, doncs responent a una altra de les preguntes que m’ha fet la Sònia de si la gent comenta la meva feina, la resposta és sí. Després d’un recital o d’una actuació, coneguts i no tant coneguts em feliciten per la meva tasca, cosa que és d’agrair, doncs a tots ens agrada que ens delectin amb unes dosis d’autoestima que ens fa sentir grans professionalment, però certament és que sovint no són els elogis els que ens fan millorar, doncs si sempre ho fem bé, com aprendre a superar-nos? Avui a la ràdio he estat elogiada per la meva entonació i expressivitat a l’hora de recitar, donant d’aquesta manera vida als poemes o textos, qualitat innata que dissimula el meu defecte de pronunciació que arrossego des de ben petita, però que gairebé ningú gosa criticar. Potser perquè considero que no hi ha millor crític que un mateix, admeto que no sé pronunciar  bé i que per tant no sóc una bona recitadora, i en aquest cas estic molt agraïda a un dels meus professors de teatre i de la parla, en Sergi Xirinacs, per instigar-me constantment a exercitar la meva pronunciació, doncs sense les seves crítiques ni ell seria tan bon mestre, ni jo n’aprendria. Així doncs, adorem les crítiques, elles ens fan créixer.

Una altra de les preguntes d’avui ha estat d’on sorgeix la inspiració quan escric, doncs bé, la inspiració de vegades hi és i de vegades marxa de vacances, de vegades sorgeix d’ una situació viscuda intensament, de vegades d’un fet anecdòtic, de vegades d’un sentiment i de vegades d’una conversa en bona companyia, com és el cas d’aquest article sorgit d’una entrevista que m’ha dut a pensar en la resposta a una pregunta final: -La meva finalitat com a escriptora?- Hi pot haver millor èxit que dedicar-se a allò que a un li fa feliç?

Des de el meu punt de vista no hi ha impossibles; quan era petita desordenava les lletres de cada paraula parlada i em cremava per dins quan havia de llegir en públic, avui sóc actriu i recito poemes amb una imperfecta pronunciació, vestits amb qualitats pròpies que embelleixen els meus defectes.

Avui escric aquest article estimant-me una mica més. Tots tenim defectes, però no per això hem de tenir impossibles.

Quan sigui gran

Haig de confessar que no eren pas aquestes línees les que tenia preparades per enviar a la Sínia en aquesta edició especial, i encara que penso que el que havia escrit perfectament podria tenir cabuda entre aquestes pagines, per moltes vegades que el repasso i modifico veig que li falta alguna cosa, potser aquest punt d’inspiració que de vegades ens abandona als escriptors. Avui ha arribat, però, a punt de tancar la data límit d’entrega, la inspiració ha vingut de la mà de dues amigues i col·laboradores d’aquesta revista que han volgut compartir amb mi els seus articles abans de ser editats, dues companyes amb les que no gosaria mai comparar-me com escriptora, doncs la seva trajectòria en aquest camp va molt més enllà dels meus coneixements, dues persones a les que admiro per la seva tasca literària i de les que cada dilluns aprenc una nova paraula. Són dues de les meves companyes torsimanys, la Maria Rosa Wennberg i l’Iris Figuerola. Cada dilluns al matí, des de fa poc més de tres anys, em reuneixo amb elles i amb l’Anna Maria Garcia per traduir obres de teatre del castellà al català, ara només som nosaltres quatre, però vaig tenir la sort de compartir aquestes classes amb altres companyes, com la Rosalia Torrebadell. Amb totes elles he aprés a estimar més la meva llengua, a utilitzar-la correctament i a valorar-la rica com ho és.Vaig arribar a aquest grup potser per casualitat, feia poc més d’un any que formava part del grup literari Rates de Biblioteca i per un comentari casual de la Maria Rosa en una de les reunions amb les Rates em vaig assabentar i vaig ser convidada a formar part, d’ençà he crescut com a escriptora i com a persona.

La diferencia d’edat entre elles i jo és força evident, no només a simple vista, sovint quan ens trobem m’agrada quedar-me callada i escoltar-les raonar amb vivències de la Torre i de la vida, els seus anys i la seva experiència m’omplen de saviesa. Sóc una d’aquelles persones que no roman gaire temps en el mateix lloc, potser perquè de ben petita ja m’hi van acostumar així i quan vaig fer la majoria d’edat el meu esperit ja s’havia convertit en un rodamón que es guanyava el sou amb treballs temporals i tenia per universitat la vida. Vaig arribar a Torredembarra encara no fa deu anys, massa temps per un esperit lliure potser. Tinc amics repartits per diferents llocs del món, aquí també n’he fet de molt bons. Aquí, però, he tingut la sort de trobar-me amb un grup de persones que amb el temps s’han convertit en mestres i en bons amics, persones que em doblen la edat, però que em fan sentir que sóc una més del grup, companys com els Canticontes, amb qui comparteixo moments que vistos des de fora, semblem un grup de nens jugant a passar-s’ho bé i és que amb ells he aprés que l’amistat no té edat. Persones que sé que un dia acomiadaré, però que sempre portaré al meu cor perquè per mi ells són grans en molts sentits, i és per això que en aquest número especial de la Sínia he volgut rendir homenatge. I per ells van aquestes línees:

Quan sigui gran

Quan sigui gran vull haver conegut molta gent.
Vull, tenir moltes histories a explicar
Vull, tenir temps per llegir i enriquir-me
Vull continuar essent lliure i seguir participant de la vida
Vull haver plorat moltes vegades, haver caigut moltes altres i ser la mà dels qui cauran.
Vull, no tenir por de ser jo
Quan sigui gran vull tenir algú jove a qui ensenyar
Vull ser mestra sense professió
Vull, quan sigui gran, ser com els meus amics els grans,
els qui dia a dia m’ensenyen a caminar,
els qui m’ensenyen que una paraula amable arriba més lluny que una desagradable,
els qui m’ensenyen que un cafè el pots compartir amb qualsevol,
però que hi ha converses que és millor no fer-les al bar.
Els qui m’ensenyen que la vida és plena de coses interessants, que un concert no té edat i que el seu passat pot ser el meu futur.
Quan sigui gran vull ser com aquest amics grans que m’ensenyen a estimar coses que a la meva edat no se saben estimar.
Els qui m’ensenyen els diferents camins que hi ha a triar.
Els qui m’ensenyen que en l’amor, no m’hi haig de conformar.
Sé que quan sigui gran sabré moltes coses;
Sabré que en català els petons no es donen, els petons es fan.
Sabré que si llegeixo síl·laba per síl·laba, el resultat serà més entenedor.
Sabré que menys mal és encara bo en català.
Sabré que la bellesa no té edat.
Sabré que l’èxit no està en allò que ha d’arribar, l’èxit és avui.
Sabré que part de l’èxit d’arribar on vull arribar, serà gràcies al consells dels meus amics els grans. Sabré que un jove que tingui amics grans, serà un jove afortunat.
Sé que quan sigui gran, mantindré vius els meus amics els grans, perquè a través de cada espurna de mi, sortirà una lliçó que avui ells m’han ensenyat.
I ara que encara no sóc massa gran i que vos sou aquí, no vull deixar passar el temps per dir-vos: Gràcies

L’art de demanar ajuda o el complex d’ajudar

Recentment, he escoltat a una persona dir que no es pot ajudar a qui no demana ajuda perquè cadascú viu el seu procés, i que per tant el paper que hem de representar davant d’algú que creiem que necessita ajuda és el de mers espectadors respectuosos amb la seva situació. Això em va fer pensar,Jaume Sanllorente explica al seu llibre Somriures de Bombai que quan va entrar en cert edifici d’un barri d’aquesta ciutat de l’Índia, entre parets fosques i pudents es va trobar amb un nen de no més de dos anys amb un preservatiu usat a la boca.
Sanllorente és el fundador de l’ONG Sonrisas de Bombai, va començar l’any 2005 amb l’adquisició d’un petit orfenat amb cabuda per a 40 nens i avui dia són milers les persones que es beneficien de l’acció d’aquest jove en la lluita contra la pobresa i a favor del respecte pels drets humans i la igualtat d’oportunitats en aquesta ciutat de l’Índia.
No puc imaginar què deien els ulls d’aquell vailet indi, però no penso que reaccionés demanant ajuda a un adult, a qui segurament devia confondre amb un de tants clients del prostíbul on es trobaven. Segurament aquell nen devia pensar que la vida era allò. Si no fos per l’ajuda del Jaume i de persones com ell, incomptables centenars de criatures acabarien sent esclaus sexuals.
També recentment he assistit a un curs de voluntariat organitzat per l’Assosiacio Afanoc, per a nens malalts de càncer. Vam fer tertúlia sobre el significat personal de prestar ajuda de manera desinteressada. La Mercè, la psicòloga que ens assistia, va exposar un argument que s’oposava totalment al que havia sentit dir sobre no ajudar a qui no ho demana: <D’alguna manera tots som voluntaris, ho som quan ajudem a creuar el pas a un invident, quan ajudem a portar les bosses a una àvia, quan pugem al pis de dalt i li tornem al veí la samarreta que li ha caigut de l’estenedor, abans que ell ens la demani..>
Mentre plantejava, asseguda al sofà, el dubte de quan ajudar, vaig veure per casualitat un reportatge a la televisió sobre l’abandonament de gossos, en aquell moment una dona parlava de dos dels cans que té a la protectora d’animals que dirigeix: eren dos bretons que havia trobat lligats a un arbre amb una cadena. Sense aigua ni menjar en la calor de l’estiu, els animalons estaven en un estat de deshidratació que, si no hagués estat pel bon cor d’aquesta dona, haurien mort d’una manera cruelment humana. Portaven dies potser udolant al cel que algú els rescatés?
Indagant per una altra via, vaig buscar entre els passatges bíblics i em vaig aturar al capítol 11, versicle 9, de l’Evangeli segons sant Lluc, on Jesucrist diu: <<Demaneu i se us donarà>>. En llegir aquestes paraules vaig pensar: quantes vegades he demanat en silenci?

Potser no sempre demanem ajuda de manera directa i en veu alta; potser fem una pregaria mental i d’alguna manera l’Univers ens escolta i la vida ens porta l’ajuda, potser, de la mà d’alguna persona aliena als nostres problemes. Algú amb qui simplement ens hem creuat en el camí i que, potser sense que aquesta persona en sigui conscient, per a nosaltres resulta una ajuda caiguda del cel. Això reforça les paraules de la Mercè segons la qual tots, d’alguna manera, som voluntaris. Em pregunto si qui pensa que no s’ha d’ajudar a qui no ho demana, realment és capaç de quedar-se a observar passivament com una persona propera camina per un sender equivoc. Potser aquesta persona prega cada nit per trobar el camí correcte... Així doncs, no és errat ajudar a qui no ho demana, perquè d’alguna manera tots ho demanem.

Evidentment, si l’ajuda que oferim és rebutjada, opino que no hem d’insistir, perquè és cert que cadascú té el seu procés, però el primer impuls de prestar-se a ajudar no hauria de ser eina de tots?

 

LA MATERNITAT D’ELNA (1939-1944)

A finals del 1939, milers de refugiats catalans i de la resta d’Espanya omplien els camps “d’acolliment” del Rosselló, a la Catalunya nord. Derrotats i fugint dels feixistes, el gener d’aquell any exiliaven de la seva terra, destinats a conviure en camps de concentració, en condicions desoladores. Milers havien mort en el camí d’anada i milers morien en àrees acotades per tanques de filferro, sotmesos a malalties, fam, fred, polls i misèria. Sense aigua potable, entre la pols, dones embarassades donaven a llum fills per als quals s’anunciava una mort imminent.

Elisabeth Eidenbenz (Suïssa, 12 de juny de 1913- Àustria, 23 de maig de 2011) va ser una jove mestra que el 1937 deixà el seu país per anar a Madrid com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra, per ajudar a mares i nens durant la guerra civil espanyola. Es va desplaçar amb els refugiats de guerra cap al Rosselló el 1939, i en veure les condicions de vida dels camps, decidí convertir un palauet abandonat a Elna (municipi del Rosselló, prop dels camps) en una llar de maternitat: fundava així La Maternitat d’Elna.

La Maternitat d’Elna, fundada el novembre del 1939 i també anomenada Maternitat Suïssa, ja que era finançada per la secció de l’SCI (Servei Civil Internacional) Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola, es va associar més tard amb la Creu Roja Internacional i va romandre activa fins al 1944 –va se tancada durant l’ocupació dels nazis de França.

Amb la segona guerra mundial la maternitat va acollir també mares jueves que fugien dels seus perseguidors, sempre amb identitats falses. L’afany d’Elisabeth d’ajudar va dur la Gestapo a fer contínues visites a la maternitat i, davant l'oposició de la directora, va fer que l'exèrcit alemany en tanqués les portes la Pascua del 1944.

Durant els anys que va romandre oberta, van néixer a la maternitat al voltant d’uns 600 nens, 200 dels quals d’origen jueu.

Curiosament, anys desprès del seu abandonament, als anys 90,l’edifici fou adquirit per un artesà que hi volia instal•lar el seu taller de vitrall i que va ignorar per complet la història que s’amagava rere aquelles parets fins que, per casualitat, va conèixer a un dels nens jueus nascuts a la maternitat, que li parlà sobre Elisabeth Eidenbenz. Junts van buscar Elisabeth fins a trobar-la, i el 2002 l’Ajuntament d’Elna li va retre un homenatge institucional.

D’aleshores ençà Elisabeth ha rebut diverses distincions internacionals. El 2002 va ser guardonada amb la Medalla dels Justos entre les Nacions, atorgada per l'estat d'Israel, i se li han atorgat també la Creu de l'Ordre de la Solidaritat Social (2006), entregada per la reina Sofia d'Espanya, la Creu de Sant Jordi (2006) de la Generalitat de Catalunya i la Legió d'Honor (2007) del govern de França.

Actualment l’edifici està obert al públic. Adquirit per l’Ajuntament d’Elna el 2004, s’hi conserven fotografies i documents d’aquest fet històric.

-Com caiguda del cel, Elisabeth Eidenbenz va ser l’àngel dels infants de l’infern-.