Lletraferit: Amant de conrear les lletres
Literat: Que es dedica a l’estudi de la literatura o a la producció literària
Torsimany:Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents

dijous, 18 d’agost de 2011

LA MATERNITAT D’ELNA (1939-1944)

A finals del 1939, milers de refugiats catalans i de la resta d’Espanya omplien els camps “d’acolliment” del Rosselló, a la Catalunya nord. Derrotats i fugint dels feixistes, el gener d’aquell any exiliaven de la seva terra, destinats a conviure en camps de concentració, en condicions desoladores. Milers havien mort en el camí d’anada i milers morien en àrees acotades per tanques de filferro, sotmesos a malalties, fam, fred, polls i misèria. Sense aigua potable, entre la pols, dones embarassades donaven a llum fills per als quals s’anunciava una mort imminent.

Elisabeth Eidenbenz (Suïssa, 12 de juny de 1913- Àustria, 23 de maig de 2011) va ser una jove mestra que el 1937 deixà el seu país per anar a Madrid com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra, per ajudar a mares i nens durant la guerra civil espanyola. Es va desplaçar amb els refugiats de guerra cap al Rosselló el 1939, i en veure les condicions de vida dels camps, decidí convertir un palauet abandonat a Elna (municipi del Rosselló, prop dels camps) en una llar de maternitat: fundava així La Maternitat d’Elna.

La Maternitat d’Elna, fundada el novembre del 1939 i també anomenada Maternitat Suïssa, ja que era finançada per la secció de l’SCI (Servei Civil Internacional) Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola, es va associar més tard amb la Creu Roja Internacional i va romandre activa fins al 1944 –va se tancada durant l’ocupació dels nazis de França.

Amb la segona guerra mundial la maternitat va acollir també mares jueves que fugien dels seus perseguidors, sempre amb identitats falses. L’afany d’Elisabeth d’ajudar va dur la Gestapo a fer contínues visites a la maternitat i, davant l'oposició de la directora, va fer que l'exèrcit alemany en tanqués les portes la Pascua del 1944.

Durant els anys que va romandre oberta, van néixer a la maternitat al voltant d’uns 600 nens, 200 dels quals d’origen jueu.

Curiosament, anys desprès del seu abandonament, als anys 90,l’edifici fou adquirit per un artesà que hi volia instal•lar el seu taller de vitrall i que va ignorar per complet la història que s’amagava rere aquelles parets fins que, per casualitat, va conèixer a un dels nens jueus nascuts a la maternitat, que li parlà sobre Elisabeth Eidenbenz. Junts van buscar Elisabeth fins a trobar-la, i el 2002 l’Ajuntament d’Elna li va retre un homenatge institucional.

D’aleshores ençà Elisabeth ha rebut diverses distincions internacionals. El 2002 va ser guardonada amb la Medalla dels Justos entre les Nacions, atorgada per l'estat d'Israel, i se li han atorgat també la Creu de l'Ordre de la Solidaritat Social (2006), entregada per la reina Sofia d'Espanya, la Creu de Sant Jordi (2006) de la Generalitat de Catalunya i la Legió d'Honor (2007) del govern de França.

Actualment l’edifici està obert al públic. Adquirit per l’Ajuntament d’Elna el 2004, s’hi conserven fotografies i documents d’aquest fet històric.

-Com caiguda del cel, Elisabeth Eidenbenz va ser l’àngel dels infants de l’infern-.


dimecres, 8 de juny de 2011

Grup de lectors Canticontes

Els Pastorets 2010
Quan sigui gran

Quan sigui gran vull haver conegut molta gent.
Vull, tenir moltes histories a explicar.
Vull, tenir temps per llegir i enriquir-me.
Vull continuar essent lliure i seguir participant de la vida.
Vull haver plorat moltes vegades, haver caigut moltes altres i ser la mà dels qui cauran.
Vull, no tenir por de ser jo.
Quan sigui gran vull tenir algú jove a qui ensenyar.
Vull ser mestra sense professió.
Vull, quan sigui gran, ser com els meus amics els grans, els qui dia a dia m’ensenyen a caminar, els qui m’ensenyen que una paraula amable arriba més lluny que una desagradable, els qui m’ensenyen que un cafè el pots compartir amb qualsevol, però que hi ha converses que és millor no fer-les al bar. Els qui m’ensenyen que la vida és plena de coses interessants, que un concert no té edat i que el seu passat pot ser el meu futur.
La donzella dels cabells d'or 2011
Quan sigui gran vull ser com aquest amics grans que m’ensenyen a estimar coses que a la meva edat no se saben estimar. Els qui m’ensenyen els diferents camins que hi ha a triar. Els qui m’ensenyen que en l’amor, no m’hi haig de conformar.
Sé que quan sigui gran sabré moltes coses; Sabré que en català els petons no es donen, els petons es fan. Sabré que si llegeixo síl•laba per síl•laba, el resultat serà més entenedor. Sabré que menys mal és encara bo en català. Sabré que la bellesa no té edat. Sabré que l’èxit no està en allò que ha d’arribar, l’èxit és avui. Sabré que part de l’èxit d’arribar on vull arribar, serà gràcies al consells dels meus amics els grans. Sabré que un jove que tingui amics grans, serà un jove afortunat.
La Caputxeta (versió torrenca de producció pròpia) 2011
Sé que quan sigui gran, mantindré vius els meus amics els grans, perquè a través de cada espurna de mi, sortirà una lliçó que avui ells m’han ensenyat.
I ara que encara no sóc massa gran i que vos sou aquí, no vull deixar passar el temps per dir-vos:
Gràcies.


Una Caputxeta torrenca 2012




dissabte, 30 d’abril de 2011

Sant Jordi 2010

Flor de la ceguesa

Com un talp, amic meu, com un talp o un rat-penat il•luminat per la foscor, com una cova sense llum és el teu món –un món que has escollit on els teus actes no et fan heroi- Si vols la llum, amic meu, si vols el vol d’un ocell, si vols la llibertat del vent, si vols els colors de Sant Martí i l’ensum de les flors a la teva llar, tanca els ulls, tanca els ulls i mira dins teu. Observa la lleialtat de la teva amistat, observa la humilitat del teu cor, observa la teva tan generosa ajuda. Si vols, amic meu, el dia a la nit, escolta les paraules i el desig de dins teu. Amic, la vida és a les teves mans, la llum i els colors esperen eterns que allarguis la mà i els deixis entrar. Si vols l’amor, amic meu, obre els ulls, obre els ulls endins i deixa de mirar per la finestra

4rt. – 1a.

M’esgoten les escales que pugen al pis. Sempre que arribo és de nit, la porta d’entrada m’espera mig oberta. Una llum suau m’invita passadís endins, arribo al menjador i un finestral m’hi convida a sortir a la nit, on una estora davant la barana del balcó em separa de l’abisme. M’hi assec. El pati entre els blocs es quasi desert, però la calor fa tenir oberts els portals que el rodegen. La llum tènue d’un fanal il•lumina l’ombra d’un gat que camina tot miolant, potser buscant una gateta llaminera. Els gronxadors dormen davant els banc on, de segur, als matins els avis comenten sobre el veïnat. El silenci de la nit és trencat pel xauxinar del sopar a la cuina del tercer, no sé qui és, però l’aigüera sempre és neta, al prestatge de la paret col•locades hi ha les especies entre rajoles de tons blaus. Fent triangle a la dreta, el veí del costat sempre té les cortines obertes i el llum apagat, mobles rústics i “bodegons” inunden l’estança. Quasi fa por. A sota a l’esquerra hi ha una nena que plora i sempre que em veu, mira i s’amaga. Dels baixos, de vegades surt algú i fa la cigarreta d’abans d’anar a dormir, mira el gat que miola, encara no ha trobat gateta. El fulard m’abraça en la fresca nit mentre observo un petit tros de cel des del balcó del quart pis. La lluna llueix amb el seu mig vestit creixent, mentre compto els estels i oblido on era fa un moment.

A la plaça del castell

L’estiuja ens ha deixat, però el sol encara convida a passejar. Surto d’hora de casa, tot just havent dinat, camino per la platja ara buida de turistes i prenc un cafè en una de les poques terrasses que queden obertes. Continuo el meu passeig creuant l’estació per sobre el pont i fins el Passeig de la Sort. Les botigues ja han obert i la gent ja és al carrer. Pas a pas i observant arribo vora l’antic Ajuntament on l’enrenou marca que és tarda de dissabte. Entre tota la gent em fixo en un nen i un avi, tots dos agafats de la mà i l’avi assenyalant un gramòfon al petit vailet que de segur no sap que és aquell aparell. Somric. Camino lentament i observo la gent passejar atenta a les curiositats que es troben al mercat, hi ha tanta història en cadascuna d’aquestes peces ara exposades al carrer: novel•les desgastades per tantes mans que han passat les seves pàgines, antics cançoners catalans, matxets, bales i fins i tot un casc d’algun soldat en temps de guerra, tocadiscs, cavalls de fusta i una pila d’objectes desconeguts pels més petits. Em torno a fixar en l’avi i el nen que han cridat la meva atenció, el més gran li explica al més petit l’ús del gramòfon mentre la seva mirada revela potser una nostàlgia d’una època ja passada. El vailet se’l mira, - jo de gran vull ser com tu, avi -. L’avi compra l’aparell i tots dos entusiasmats passen pel meu costat gramòfon en mà. Torno a somriure. Apartant la vista, oblido a la parella i em fixo ara en un venedor d’antigues fotografies en blanc i negre, algunes dedicades, totes amb personalitat. Avancem i avancem i els anys ens omplen de records i d’històries, i de tant en tant, passejant, trobem en un vell mercat un objecte, un llibre o un vinil descatalogat que ens transporta per un moment a una emoció ja passada. Joies, segells, postals de paisatges transformats i veus que parlen pel carrer: Te’n recordes quan...?


Setze de juliol

Mariners sortiu tranquils
que pels carrers del barri marítim
ja baixa la verge del Carme.
Mireu que bonica que ve
tota vestida de flors
amb la comitiva esperant a port.
Mariners navegueu tranquils
que a la platja ja sona
el Salve marinera.
Mireu la comitiva com l’espera
amb un vaixell engalanat només per ella.