Haig de confessar que no eren pas aquestes línees les
que tenia preparades per enviar a la Sínia en aquesta edició especial, i encara
que penso que el que havia escrit perfectament podria tenir cabuda entre
aquestes pagines, per moltes vegades que el repasso i modifico veig que li
falta alguna cosa, potser aquest punt d’inspiració que de vegades ens abandona
als escriptors. Avui ha arribat, però, a punt de tancar la data límit
d’entrega, la inspiració ha vingut de la mà de dues amigues i col·laboradores
d’aquesta revista que han volgut compartir amb mi els seus articles abans de
ser editats, dues companyes amb les que no gosaria mai comparar-me com
escriptora, doncs la seva trajectòria en aquest camp va molt més enllà dels
meus coneixements, dues persones a les que admiro per la seva tasca literària i
de les que cada dilluns aprenc una nova paraula. Són dues de les meves
companyes torsimanys, la Maria Rosa Wennberg i l’Iris Figuerola. Cada dilluns
al matí, des de fa poc més de tres anys, em reuneixo amb elles i amb l’Anna
Maria Garcia per traduir obres de teatre del castellà al català, ara només som
nosaltres quatre, però vaig tenir la sort de compartir aquestes classes amb
altres companyes, com la Rosalia Torrebadell. Amb totes elles he aprés a
estimar més la meva llengua, a utilitzar-la correctament i a valorar-la rica
com ho és.Vaig arribar a aquest grup potser per casualitat, feia
poc més d’un any que formava part del grup literari Rates de Biblioteca i per
un comentari casual de la Maria Rosa en una de les reunions amb les Rates em
vaig assabentar i vaig ser convidada a formar part, d’ençà he crescut com a
escriptora i com a persona.
Quan sigui gran
Quan sigui gran vull haver conegut molta gent.
Vull, tenir moltes histories a explicar
Vull, tenir temps per llegir i enriquir-me
Vull continuar essent lliure i seguir participant de la vida
Vull haver plorat moltes vegades, haver caigut moltes altres i ser la mà dels qui cauran.
Vull, no tenir por de ser jo
Quan sigui gran vull tenir algú jove a qui ensenyar
Vull ser mestra sense professió
Vull, quan sigui gran, ser com els meus amics els grans,
els qui dia a dia m’ensenyen a caminar,
els qui m’ensenyen que una paraula amable arriba més lluny que una desagradable,
els qui m’ensenyen que un cafè el pots compartir amb qualsevol,
però que hi ha converses que és millor no fer-les al bar.
Els qui m’ensenyen que la vida és plena de coses interessants, que un concert no té edat i que el seu passat pot ser el meu futur.
Quan sigui gran vull ser com aquest amics grans que m’ensenyen a estimar coses que a la meva edat no se saben estimar.
Els qui m’ensenyen els diferents camins que hi ha a triar.
Els qui m’ensenyen que en l’amor, no m’hi haig de conformar.
Sé que quan sigui gran sabré moltes coses;
Sabré que en català els petons no es donen, els petons es fan.
Sabré que si llegeixo síl·laba per síl·laba, el resultat serà més entenedor.
Sabré que menys mal és encara bo en català.
Sabré que la bellesa no té edat.
Sabré que l’èxit no està en allò que ha d’arribar, l’èxit és avui.
Sabré que part de l’èxit d’arribar on vull arribar, serà gràcies al consells dels meus amics els grans. Sabré que un jove que tingui amics grans, serà un jove afortunat.
Sé que quan sigui gran, mantindré vius els meus amics els grans, perquè a través de cada espurna de mi, sortirà una lliçó que avui ells m’han ensenyat.
I ara que encara no sóc massa gran i que vos sou aquí, no vull deixar passar el temps per dir-vos: Gràcies
