Lletraferit: Amant de conrear les lletres
Literat: Que es dedica a l’estudi de la literatura o a la producció literària
Torsimany:Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents

dissabte, 8 de febrer de 2014

De defectes i virtuts

Escric aquest article en un d’aquells dies en que només obrir els ulls de bon matí, ja donen ganes de quedar-se a casa, ben arrepapada al sofà amb una manteta i veien caure la pluja darrere el finestral, esperant que aquesta dugui  la inspiració d’escriure unes noves línees pel proper número de La Sínia, però avui no puc quedar-me a casa gaudint d’un paisatge de tardor, acompanyat dels primers dies freds que tant semblava que no arribarien. Avui he anat a la ràdio, he estat convidada a participar en el programa “La Torre dels escriptors”, emès a Ona la Torre els dilluns al vespre, acompanyada de la nostra regidora, la senyora Rosa Maria Guasch, i de la Sònia Ferrer, com a conductora del programa. De per sí, és un honor ser convidada a un programa per parlar de mi, de la meva feina i del meu amor per l’escriptura, perquè jo em considero escriptora. De fet, aquesta és la primera pregunta que m’ha formulat la Rosa Maria: -Et consideres escriptora?- Sens dubte. Potser no sóc una escriptora consagrada, no tinc una novel·la publicada i no em guanyo el sou escrivint, però escric des de els sis anys, quan em van publicar el meu primer relat a la revista de l’escola i d’ençà que no ho he deixat de fer, per tant sóc escriptora. Una resposta que potser més d’un lletraferit s’ho pensa dues vegades abans de contestar amb un , doncs sovint succeeix que si la feina que un fa no és reconeguda per un ampli cercle de personalitats, ens manca valor per reconèixer-nos pel que fem, sense pensar que la vida és plena d’herois anònims i que més important que el reconeixement popular és la satisfacció de fer allò que a un li agrada.

Ja de ben petita tenia molt clar que volia ser escriptora i actriu, i a dia d’avui puc dir que ho he aconseguit. Formo part de les Rates de Biblioteca, dels Canticontes, sóc contista i actriu de teatre al Nus Escènic i en altres elencs, entre d’altres coses, totes relacionades amb les arts escèniques i literàries. Sóc artista per vocació i per professió, així que podríem dir que estic vivint el meu somni, però encara em queda molt per aprendre, doncs responent a una altra de les preguntes que m’ha fet la Sònia de si la gent comenta la meva feina, la resposta és sí. Després d’un recital o d’una actuació, coneguts i no tant coneguts em feliciten per la meva tasca, cosa que és d’agrair, doncs a tots ens agrada que ens delectin amb unes dosis d’autoestima que ens fa sentir grans professionalment, però certament és que sovint no són els elogis els que ens fan millorar, doncs si sempre ho fem bé, com aprendre a superar-nos? Avui a la ràdio he estat elogiada per la meva entonació i expressivitat a l’hora de recitar, donant d’aquesta manera vida als poemes o textos, qualitat innata que dissimula el meu defecte de pronunciació que arrossego des de ben petita, però que gairebé ningú gosa criticar. Potser perquè considero que no hi ha millor crític que un mateix, admeto que no sé pronunciar  bé i que per tant no sóc una bona recitadora, i en aquest cas estic molt agraïda a un dels meus professors de teatre i de la parla, en Sergi Xirinacs, per instigar-me constantment a exercitar la meva pronunciació, doncs sense les seves crítiques ni ell seria tan bon mestre, ni jo n’aprendria. Així doncs, adorem les crítiques, elles ens fan créixer.

Una altra de les preguntes d’avui ha estat d’on sorgeix la inspiració quan escric, doncs bé, la inspiració de vegades hi és i de vegades marxa de vacances, de vegades sorgeix d’ una situació viscuda intensament, de vegades d’un fet anecdòtic, de vegades d’un sentiment i de vegades d’una conversa en bona companyia, com és el cas d’aquest article sorgit d’una entrevista que m’ha dut a pensar en la resposta a una pregunta final: -La meva finalitat com a escriptora?- Hi pot haver millor èxit que dedicar-se a allò que a un li fa feliç?

Des de el meu punt de vista no hi ha impossibles; quan era petita desordenava les lletres de cada paraula parlada i em cremava per dins quan havia de llegir en públic, avui sóc actriu i recito poemes amb una imperfecta pronunciació, vestits amb qualitats pròpies que embelleixen els meus defectes.


Avui escric aquest article estimant-me una mica més. Tots tenim defectes, però no per això hem de tenir impossibles.