El timbaler del brucVet a qui una vegada, fa molts, molts anys, hi va haver una guerra a Catalunya, la guerra del francès li deien. El temible exercit dels soldats francesos manats pel seu general en Napoleó Bonaparte van sortir del seu país i avançaven ràpidament cap a Catalunya i a punt estaven d’arribar al Bruc, un poblet que hi ha molt a prop de les Muntanyes de Montserrat. La gent que vivia al poblet del Bruc estava molt espantada, els habitants estaven desesperats, amb molta por perquè els soldats francesos s’apropaven amb moles armes i canons i ells no tenien amb que defensar-se, així que van començar a agafar pedres, branques, van fer llances amb fustes per estar preparats per quan arribessin els soldats. I en aquest poblet del Bruc hi vivia un noiet que es deia Isidret i que anava sempre amb el seu timbal, l’Isidret volia ajudar el seu poble, així que va preguntar que podia fer ell, però els homes del poble li van dir que no fes res. -Veste’n a casa i estigues quiet-, li deien. I l’Isisdret se’n va anar molt trist a casa seva. Aleshores van arribar els soldats francesos i van atacar el Bruc i sort que els homes coneixien tots els racons i amagatalls i van poder atacar els soldats sense que aquest els veiessin i els van guanyar, però els francesos els van amenaçar dient que tornarien amb més homes i més armes. La gent del poble es va preocupar molt perquè ja no els quedaven res amb que defensar-se. –Que farem ara, si ja no tenim pedres, noi branques, ni fustes per fer llances? Com ens defensarem? Aleshores l’Isidret, que tenia moltes ganes d’ajudar el seu poble, va tornar a preguntar que podia fer ell, però els homes li van donar la mateixa resposta: -Ves-te’n a casa i no facis res, estigues quiet- li deien. I l’Isidret se’n va anar a casa tot empipat a tocar el seu timbal a veure si així es calmava, però en lloc de calmar-se s’empipava més i més, així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Quan va arribar a dalt de tot va fer així per mirar l’horitzó i va veure que els soldats francesos s’apropaven i va cridar: Ai mareta, que ja venen! I sabeu que passa quan un crida a la muntanya? Doncs que la muntanya sempre respon, és el eco. Aleshores l’Isidret va pensar per si mateix: Tinc una idea! I va començar a tocar el seu timbal, aleshores ho va tenir ben clar. Va dir: És clar! Si toco ben fort el meu timbal, com la muntanya em respon, els francesos pensaran que aquí dalt hi ha molt timbal i potser s’espanten.... I va començar a tocar ben fort el seu timbal... I la muntanya va respondre...
El pla de l’Isidret va funcionar, els soldats en sentir un soroll tant fort de timbal van pensar que dalt de la muntanya hi havia milers d’homes i van fugir corrents cames ajudeu-me. El habitant del poble es van adonar el que l’Isidret havia fet, els havia salvat!!! I li van fer una gran festa i amb els anys fins i tot li van fer una estàtua al ben mig del poble per recordar sempre el seu petit heroi, així que si un dia aneu al Bruc busqueu la estàtua d’un noiet que vesteix espardenyes, faixa i barretina, que segur la trobareu i hi ha qui diu que si us apropeu a les muntanyes de Montserrat i pareu atenció encara es pot escoltar el so del seu timbal.
I repica que repicaràs, el conte d’aquesta Antonia ja s’ha acabat
