Lletraferit: Amant de conrear les lletres
Literat: Que es dedica a l’estudi de la literatura o a la producció literària
Torsimany:Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents

dimecres, 19 de setembre de 2012

L’art de demanar ajuda o el complex d’ajudar

Recentment, he escoltat a una persona dir que no es pot ajudar a qui no demana ajuda perquè cadascú viu el seu procés, i que per tant el paper que hem de representar davant d’algú que creiem que necessita ajuda és el de mers espectadors respectuosos amb la seva situació. Això em va fer pensar,Jaume Sanllorente explica al seu llibre Somriures de Bombai que quan va entrar en cert edifici d’un barri d’aquesta ciutat de l’Índia, entre parets fosques i pudents es va trobar amb un nen de no més de dos anys amb un preservatiu usat a la boca.
Sanllorente és el fundador de l’ONG Sonrisas de Bombai, va començar l’any 2005 amb l’adquisició d’un petit orfenat amb cabuda per a 40 nens i avui dia són milers les persones que es beneficien de l’acció d’aquest jove en la lluita contra la pobresa i a favor del respecte pels drets humans i la igualtat d’oportunitats en aquesta ciutat de l’Índia.
No puc imaginar què deien els ulls d’aquell vailet indi, però no penso que reaccionés demanant ajuda a un adult, a qui segurament devia confondre amb un de tants clients del prostíbul on es trobaven. Segurament aquell nen devia pensar que la vida era allò. Si no fos per l’ajuda del Jaume i de persones com ell, incomptables centenars de criatures acabarien sent esclaus sexuals.
També recentment he assistit a un curs de voluntariat organitzat per l’Assosiacio Afanoc, per a nens malalts de càncer. Vam fer tertúlia sobre el significat personal de prestar ajuda de manera desinteressada. La Mercè, la psicòloga que ens assistia, va exposar un argument que s’oposava totalment al que havia sentit dir sobre no ajudar a qui no ho demana: <D’alguna manera tots som voluntaris, ho som quan ajudem a creuar el pas a un invident, quan ajudem a portar les bosses a una àvia, quan pugem al pis de dalt i li tornem al veí la samarreta que li ha caigut de l’estenedor, abans que ell ens la demani..>
Mentre plantejava, asseguda al sofà, el dubte de quan ajudar, vaig veure per casualitat un reportatge a la televisió sobre l’abandonament de gossos, en aquell moment una dona parlava de dos dels cans que té a la protectora d’animals que dirigeix: eren dos bretons que havia trobat lligats a un arbre amb una cadena. Sense aigua ni menjar en la calor de l’estiu, els animalons estaven en un estat de deshidratació que, si no hagués estat pel bon cor d’aquesta dona, haurien mort d’una manera cruelment humana. Portaven dies potser udolant al cel que algú els rescatés?
Indagant per una altra via, vaig buscar entre els passatges bíblics i em vaig aturar al capítol 11, versicle 9, de l’Evangeli segons sant Lluc, on Jesucrist diu: <<Demaneu i se us donarà>>. En llegir aquestes paraules vaig pensar: quantes vegades he demanat en silenci?

Potser no sempre demanem ajuda de manera directa i en veu alta; potser fem una pregaria mental i d’alguna manera l’Univers ens escolta i la vida ens porta l’ajuda, potser, de la mà d’alguna persona aliena als nostres problemes. Algú amb qui simplement ens hem creuat en el camí i que, potser sense que aquesta persona en sigui conscient, per a nosaltres resulta una ajuda caiguda del cel. Això reforça les paraules de la Mercè segons la qual tots, d’alguna manera, som voluntaris. Em pregunto si qui pensa que no s’ha d’ajudar a qui no ho demana, realment és capaç de quedar-se a observar passivament com una persona propera camina per un sender equivoc. Potser aquesta persona prega cada nit per trobar el camí correcte... Així doncs, no és errat ajudar a qui no ho demana, perquè d’alguna manera tots ho demanem.

Evidentment, si l’ajuda que oferim és rebutjada, opino que no hem d’insistir, perquè és cert que cadascú té el seu procés, però el primer impuls de prestar-se a ajudar no hauria de ser eina de tots?

 

divendres, 27 de juliol de 2012

Les Propietats de la pena –Vicent Andrrés Estellés (1971)

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


dimecres, 16 de maig de 2012

Sant Jordi 2011

-“El silenci i la llum s’acoblen en el si de l’Univers”
(Palau i Fabre: Homenatge a Picasso) -

Era el silenci qui envaïa l’espai. No les dunes d’un desert inhòspit, immens,aclaparador, no la soledat del no res, la absència de tot. Era el silenci en harmonia amb l’albada, tènue, inspiradora, com una coble enamorada enllaçada en un Tot, la llum.


-Ssss...-

Ssss...
No diguis res...
Sols tanca els ulls, deixa que t’acaroni.
Apropa els teus llavis, així, no més.
No tinguis por... sóc jo!
Ssss...
Sent el xiuxiueig de la meva veu apropant-se a les teves oïdes,
sent com el meu alè acaricia la teva galta,
com les meves mans passegen per la teva esquena.
Sent el meu cor contra el teu pit.
Ssss...
No tinguis por...
Mira’m els ulls, sent com els meus llavis esperen els teus.
Així, apropant-se als meus.
Sent com la meva pell reclama els teus dits,
com les teves mans em desfan...
Ssss... No tinguis por... només és Amor...


-Silenci enamorat-

No hi ets,
no hi ha paraules,
ni mirades,
sols el silenci de la nit
i una brisa d’energia que em diu que ets amb mi
i em parla a cau d’orella i em diu: “Sóc aquí”.

No hi ets,
no hi ha paraules,
ni mirades,
sols el silenci de la nit
i una veu dins el meu pit que em xiuxiueja:
“Jo també sóc aquí”.


-Un instant amb tu-

Si tingués un instant per estar amb tu no et parlaria, sols et miraria. Durant uns segons viatjaria als teus ulls i ens entendríem. Si sols tingues un moment, no pensaria en res més, en silenci i només per tu, ballaria lentament. Els meus dits, com si fossin plomes d’au, iniciarien un foc lent sobre ta pell, i per un moment, els meus llavis guaririen les teves ferides. Si tan sols tingués un instant amb tu, tancaria els ulls i en silenci, moriria per dur-te eternament….


-Avui com ahir (Somni en silenci)-

Avui he passat pel teu davant, tu no m’has vist, no saps que estic. Jo he passejat la meva mirada en tota tu. T’he vist somriure rere el vidre de l’aparador. Estaves tant bonica de bon matí. He pensat si algun dia tu penses en mi, si també passes per davant quan jo no et veig, si també et preguntes, qui deu ser? Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en comprar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, sense dir res, m’amagaria sols per veure el teu somrís. Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs. Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar en silenci.


dilluns, 23 de gener de 2012

Se subhasta l'amor

-Gràcies-

La vida em batega dins meu,
és just al pit,
on és el teu cor que has deixat per mi,
on hi ha l’alegria d’estar viva,
on roman la bondat del teu acte,
la màgia de despertar cada dia.
La vida batega dins meu,
tu l’has posat aquí.


Se subhasta l’amor, o si més no, en benefici d’aquest, va ser el destí de la vetllada del passat dissabte 21 de gener. Obres d’artistes inèdits i també de consagrats que a través de la pintura, la fotografia i la escriptura hem unit el nostre art per fer, entre tots, una obra solidaria destinada a la Marató de TV3 del 2011 dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits. Una vetllada oferta per l’Associació de Relataires en Català i en col·laboració amb l’Associació d’Artistes i l’Ajuntament  de Premià de Dalt, on no hi va mancar el bon humor, la bona intenció i la solidaritat.



De entre les més de 500 col·laboracions enviades al projecte Poemes per a la Marató, el meu poema va ser un dels triats pel pintor Joan Pasqual, amb qui sense coneix-se’ns hem treballat en equip donant una mica de nosaltres a aconseguir el que altres necessiten. El resultat: