LA MATERNITAT D’ELNA (1939-1944)

A finals del 1939, milers de refugiats catalans i de la resta d’Espanya omplien els camps “d’acolliment” del Rosselló, a la Catalunya nord. Derrotats i fugint dels feixistes, el gener d’aquell any exiliaven de la seva terra, destinats a conviure en camps de concentració, en condicions desoladores. Milers havien mort en el camí d’anada i milers morien en àrees acotades per tanques de filferro, sotmesos a malalties, fam, fred, polls i misèria. Sense aigua potable, entre la pols, dones embarassades donaven a llum fills per als quals s’anunciava una mort imminent.

Elisabeth Eidenbenz (Suïssa, 12 de juny de 1913- Àustria, 23 de maig de 2011) va ser una jove mestra que el 1937 deixà el seu país per anar a Madrid com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra, per ajudar a mares i nens durant la guerra civil espanyola. Es va desplaçar amb els refugiats de guerra cap al Rosselló el 1939, i en veure les condicions de vida dels camps, decidí convertir un palauet abandonat a Elna (municipi del Rosselló, prop dels camps) en una llar de maternitat: fundava així La Maternitat d’Elna.

La Maternitat d’Elna, fundada el novembre del 1939 i també anomenada Maternitat Suïssa, ja que era finançada per la secció de l’SCI (Servei Civil Internacional) Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola, es va associar més tard amb la Creu Roja Internacional i va romandre activa fins al 1944 –va se tancada durant l’ocupació dels nazis de França.

Amb la segona guerra mundial la maternitat va acollir també mares jueves que fugien dels seus perseguidors, sempre amb identitats falses. L’afany d’Elisabeth d’ajudar va dur la Gestapo a fer contínues visites a la maternitat i, davant l'oposició de la directora, va fer que l'exèrcit alemany en tanqués les portes la Pascua del 1944.

Durant els anys que va romandre oberta, van néixer a la maternitat al voltant d’uns 600 nens, 200 dels quals d’origen jueu.

Curiosament, anys desprès del seu abandonament, als anys 90,l’edifici fou adquirit per un artesà que hi volia instal•lar el seu taller de vitrall i que va ignorar per complet la història que s’amagava rere aquelles parets fins que, per casualitat, va conèixer a un dels nens jueus nascuts a la maternitat, que li parlà sobre Elisabeth Eidenbenz. Junts van buscar Elisabeth fins a trobar-la, i el 2002 l’Ajuntament d’Elna li va retre un homenatge institucional.

D’aleshores ençà Elisabeth ha rebut diverses distincions internacionals. El 2002 va ser guardonada amb la Medalla dels Justos entre les Nacions, atorgada per l'estat d'Israel, i se li han atorgat també la Creu de l'Ordre de la Solidaritat Social (2006), entregada per la reina Sofia d'Espanya, la Creu de Sant Jordi (2006) de la Generalitat de Catalunya i la Legió d'Honor (2007) del govern de França.

Actualment l’edifici està obert al públic. Adquirit per l’Ajuntament d’Elna el 2004, s’hi conserven fotografies i documents d’aquest fet històric.

-Com caiguda del cel, Elisabeth Eidenbenz va ser l’àngel dels infants de l’infern-.

Grup de lectors Canticontes

Els Pastorets 2010

Quan sigui gran

Quan sigui gran vull haver conegut molta gent.
Vull, tenir moltes histories a explicar.
Vull, tenir temps per llegir i enriquir-me.
Vull continuar essent lliure i seguir participant de la vida.
Vull haver plorat moltes vegades, haver caigut moltes altres i ser la mà dels qui cauran.
Vull, no tenir por de ser jo.
Quan sigui gran vull tenir algú jove a qui ensenyar.
Vull ser mestra sense professió.

Vull, quan sigui gran, ser com els meus amics els grans, els qui dia a dia m’ensenyen a caminar, els qui m’ensenyen que una paraula amable arriba més lluny que una desagradable, els qui m’ensenyen que un cafè el pots compartir amb qualsevol, però que hi ha converses que és millor no fer-les al bar. Els qui m’ensenyen que la vida és plena de coses interessants, que un concert no té edat i que el seu passat pot ser el meu futur.

La donzella dels cabells d'or 2011

Quan sigui gran vull ser com aquest amics grans que m’ensenyen a estimar coses que a la meva edat no se saben estimar. Els qui m’ensenyen els diferents camins que hi ha a triar. Els qui m’ensenyen que en l’amor, no m’hi haig de conformar.

Sé que quan sigui gran sabré moltes coses; Sabré que en català els petons no es donen, els petons es fan. Sabré que si llegeixo síl•laba per síl•laba, el resultat serà més entenedor. Sabré que menys mal és encara bo en català. Sabré que la bellesa no té edat. Sabré que l’èxit no està en allò que ha d’arribar, l’èxit és avui. Sabré que part de l’èxit d’arribar on vull arribar, serà gràcies al consells dels meus amics els grans. Sabré que un jove que tingui amics grans, serà un jove afortunat.

La Caputxeta (versió torrenca de producció pròpia) 2011

Sé que quan sigui gran, mantindré vius els meus amics els grans, perquè a través de cada espurna de mi, sortirà una lliçó que avui ells m’han ensenyat.

I ara que encara no sóc massa gran i que vos sou aquí, no vull deixar passar el temps per dir-vos:

Gràcies.

Una Caputxeta torrenca 2012



Sant Jordi 2010

Flor de la ceguesa

Com un talp, amic meu, com un talp o un rat-penat il•luminat per la foscor, com una cova sense llum és el teu món –un món que has escollit on els teus actes no et fan heroi- Si vols la llum, amic meu, si vols el vol d’un ocell, si vols la llibertat del vent, si vols els colors de Sant Martí i l’ensum de les flors a la teva llar, tanca els ulls, tanca els ulls i mira dins teu. Observa la lleialtat de la teva amistat, observa la humilitat del teu cor, observa la teva tan generosa ajuda. Si vols, amic meu, el dia a la nit, escolta les paraules i el desig de dins teu. Amic, la vida és a les teves mans, la llum i els colors esperen eterns que allarguis la mà i els deixis entrar. Si vols l’amor, amic meu, obre els ulls, obre els ulls endins i deixa de mirar per la finestra

4rt. – 1a.

M’esgoten les escales que pugen al pis. Sempre que arribo és de nit, la porta d’entrada m’espera mig oberta. Una llum suau m’invita passadís endins, arribo al menjador i un finestral m’hi convida a sortir a la nit, on una estora davant la barana del balcó em separa de l’abisme. M’hi assec. El pati entre els blocs es quasi desert, però la calor fa tenir oberts els portals que el rodegen. La llum tènue d’un fanal il•lumina l’ombra d’un gat que camina tot miolant, potser buscant una gateta llaminera. Els gronxadors dormen davant els banc on, de segur, als matins els avis comenten sobre el veïnat. El silenci de la nit és trencat pel xauxinar del sopar a la cuina del tercer, no sé qui és, però l’aigüera sempre és neta, al prestatge de la paret col•locades hi ha les especies entre rajoles de tons blaus. Fent triangle a la dreta, el veí del costat sempre té les cortines obertes i el llum apagat, mobles rústics i “bodegons” inunden l’estança. Quasi fa por. A sota a l’esquerra hi ha una nena que plora i sempre que em veu, mira i s’amaga. Dels baixos, de vegades surt algú i fa la cigarreta d’abans d’anar a dormir, mira el gat que miola, encara no ha trobat gateta. El fulard m’abraça en la fresca nit mentre observo un petit tros de cel des del balcó del quart pis. La lluna llueix amb el seu mig vestit creixent, mentre compto els estels i oblido on era fa un moment.

A la plaça del castell

L’estiuja ens ha deixat, però el sol encara convida a passejar. Surto d’hora de casa, tot just havent dinat, camino per la platja ara buida de turistes i prenc un cafè en una de les poques terrasses que queden obertes. Continuo el meu passeig creuant l’estació per sobre el pont i fins el Passeig de la Sort. Les botigues ja han obert i la gent ja és al carrer. Pas a pas i observant arribo vora l’antic Ajuntament on l’enrenou marca que és tarda de dissabte. Entre tota la gent em fixo en un nen i un avi, tots dos agafats de la mà i l’avi assenyalant un gramòfon al petit vailet que de segur no sap que és aquell aparell. Somric. Camino lentament i observo la gent passejar atenta a les curiositats que es troben al mercat, hi ha tanta història en cadascuna d’aquestes peces ara exposades al carrer: novel•les desgastades per tantes mans que han passat les seves pàgines, antics cançoners catalans, matxets, bales i fins i tot un casc d’algun soldat en temps de guerra, tocadiscs, cavalls de fusta i una pila d’objectes desconeguts pels més petits. Em torno a fixar en l’avi i el nen que han cridat la meva atenció, el més gran li explica al més petit l’ús del gramòfon mentre la seva mirada revela potser una nostàlgia d’una època ja passada. El vailet se’l mira, - jo de gran vull ser com tu, avi -. L’avi compra l’aparell i tots dos entusiasmats passen pel meu costat gramòfon en mà. Torno a somriure. Apartant la vista, oblido a la parella i em fixo ara en un venedor d’antigues fotografies en blanc i negre, algunes dedicades, totes amb personalitat. Avancem i avancem i els anys ens omplen de records i d’històries, i de tant en tant, passejant, trobem en un vell mercat un objecte, un llibre o un vinil descatalogat que ens transporta per un moment a una emoció ja passada. Joies, segells, postals de paisatges transformats i veus que parlen pel carrer: Te’n recordes quan...?

Setze de juliol

Mariners sortiu tranquils
que pels carrers del barri marítim
ja baixa la verge del Carme.
Mireu que bonica que ve
tota vestida de flors
amb la comitiva esperant a port.
Mariners navegueu tranquils
que a la platja ja sona
el Salve marinera.
Mireu la comitiva com l’espera
amb un vaixell engalanat només per ella.

Actuació al Teatre Metropol, Tarragona 23/04/2010

Macabra vital


Mortals, ohiu
Els que viviu,
Tant si goseu –com si patiu.
Jo, l’aimador, gai, de la vida
I del plaer sens fre ni mida,
Per mon conhort
Com un record,
Canto ben fort:
Visca la Mort!

El món joliu
És un istiu
On per crea –to hi fa niu
I tot floreix i fructifica.
La llavor cau, el fruït s’esmica,
I ve’l vent fort
I el gel del Nord,
o ve l’abort
i duu la Mort.

Doncs si m’oïu
Goseu, viviu,
tant si és hivern –com si és estiu.
Ja que la vida és limitada
I no sereu altra vegada.
I en sense o amb sort,
amb tot el cor
disfruteu fort,
que ve la Mort.

Pompeu Gener

Contes de Guerra 28/06/2010

El timbaler del bruc
Vet a qui una vegada, fa molts, molts anys, hi va haver una guerra a Catalunya, la guerra del francès li deien. El temible exercit dels soldats francesos manats pel seu general en Napoleó Bonaparte van sortir del seu país i avançaven ràpidament cap a Catalunya i a punt estaven d’arribar al Bruc, un poblet que hi ha molt a prop de les Muntanyes de Montserrat. La gent que vivia al poblet del Bruc estava molt espantada, els habitants estaven desesperats, amb molta por perquè els soldats francesos s’apropaven amb moles armes i canons i ells no tenien amb que defensar-se, així que van començar a agafar pedres, branques, van fer llances amb fustes per estar preparats per quan arribessin els soldats. I en aquest poblet del Bruc hi vivia un noiet que es deia Isidret i que anava sempre amb el seu timbal, l’Isidret volia ajudar el seu poble, així que va preguntar que podia fer ell, però els homes del poble li van dir que no fes res. -Veste’n a casa i estigues quiet-, li deien. I l’Isisdret se’n va anar molt trist a casa seva. Aleshores van arribar els soldats francesos i van atacar el Bruc i sort que els homes coneixien tots els racons i amagatalls i van poder atacar els soldats sense que aquest els veiessin i els van guanyar, però els francesos els van amenaçar dient que tornarien amb més homes i més armes. La gent del poble es va preocupar molt perquè ja no els quedaven res amb que defensar-se. –Que farem ara, si ja no tenim pedres, noi branques, ni fustes per fer llances? Com ens defensarem? Aleshores l’Isidret, que tenia moltes ganes d’ajudar el seu poble, va tornar a preguntar que podia fer ell, però els homes li van donar la mateixa resposta: -Ves-te’n a casa i no facis res, estigues quiet- li deien. I l’Isidret se’n va anar a casa tot empipat a tocar el seu timbal a veure si així es calmava, però en lloc de calmar-se s’empipava més i més, així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Quan va arribar a dalt de tot va fer així per mirar l’horitzó i va veure que els soldats francesos s’apropaven i va cridar: Ai mareta, que ja venen! I sabeu que passa quan un crida a la muntanya? Doncs que la muntanya sempre respon, és el eco. Aleshores l’Isidret va pensar per si mateix: Tinc una idea! I va començar a tocar el seu timbal, aleshores ho va tenir ben clar. Va dir: És clar! Si toco ben fort el meu timbal, com la muntanya em respon, els francesos pensaran que aquí dalt hi ha molt timbal i potser s’espanten.... I va començar a tocar ben fort el seu timbal... I la muntanya va respondre...
El pla de l’Isidret va funcionar, els soldats en sentir un soroll tant fort de timbal van pensar que dalt de la muntanya hi havia milers d’homes i van fugir corrents cames ajudeu-me. El habitant del poble es van adonar el que l’Isidret havia fet, els havia salvat!!! I li van fer una gran festa i amb els anys fins i tot li van fer una estàtua al ben mig del poble per recordar sempre el seu petit heroi, així que si un dia aneu al Bruc busqueu la estàtua d’un noiet que vesteix espardenyes, faixa i barretina, que segur la trobareu i hi ha qui diu que si us apropeu a les muntanyes de Montserrat i pareu atenció encara es pot escoltar el so del seu timbal.

I repica que repicaràs, el conte d’aquesta Antonia ja s’ha acabat

Sant Jordi 2009

És quan plou que dormo bé

És quan plou que dormo bé,
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé,
somiant rius, llacs i cascades.

Passatge passat

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per avall.
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?

Haikús

I

Relat eròtic
còctel afrodisíac;
i jo aquí tot sol

II

Una església,
la sinagoga en front.
Dos déus, un pecat

Tankas

I
Passejos sobtats
de somera cinglada
davant de ningú.
La ciutat, testimoni
de l’endimoniat indret.

II
No estic no fent res
mentre penso què fer
tirat al sofà.
En la pausa del descans,
forjo el nostre futur.

Somnis de raïm

Del color del vi s’ha tornat la meva pell
on, de cada porositat, exhala el teu alè.
Records bateguen el meu cor
mentre passejo per les vinyes ja buides,
tancant els ulls i somiant que encara ets aquí.
I tancant els ulls somnio i em ve l’ensum del vi
barrejat amb la teva pell i la meva,
ballant dins el cup i premsant el raïm.
El meu cos s’escalfa mentre m’enfonso entre grans d’aquest fruit.
La faldilla m’escurço i entre la nuor de les meves cames
es desfà no només el raïm, també el teu fruit.
Caiem borratxos potser pel vi,
o més bé per la excitació del moviment.
Nedant en un cup que ens amaga,
sento com les teves mans lliscoses embruten els meus pits.
Collita pròpia que tu beses,
mentre entre les meves cames relliscoses,
el teu cos sabor de vi premsa el meu fruit.
Se’m corba l’esquena i tu prems més endins.
Ja no queden grans de raïm, tan sols l’alè del vi.

T’escolto

T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit,
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos
nu sobre el teu tors.
Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor

On es el meu poema?

Avui he arribat d’hora a la feina, volia recuperar el meu poema, el que vaig oblidar al despatx de la directora.
Ahir vaig tenir festa i de segur que ella ja l’ha trobat.
Mentre conduïa de camí a l’alberg només pensava en lo bleda que vaig ser: oblidar el poema eròtic a la taula del despatx!
He obert la porta i encès els llums però el poema no hi era. Dreta en mig del despatx la meva mirada desesperada estudiava tota la habitació.
“No hi es!”, m’he cridat a mi mateixa.
Mig matí que he passat estudiant la situació. El meu resum del dia anterior :
...escoltant els gemecs del meu cos,
esperant ardent el teu calor”.
Que haurà pensat la directora que passa a la feina?
Jo estava introduint unes reserves quan la porta s’ha obert i ha entrat ella, somrient i arreglada. “Però si la jefa no treballa en dissabte”, he pensat jo. Li he preguntat la raó de la seva visita: unes factures per revisar no hem semblen excusa per venir a treballar en dissabte He volgut comentar-li que dijous vaig oblidar un paper damunt la seva taula, un exercici per la classe de literatura on estem treballant textos eròtics, però llavors ella m’ha convidat a fer un cafè. La situació començava a semblar estranya. M’ha parlat de les relacions, d’ algú que és important a la seva vida, de la passió de l’enamorament i de com expressar els sentiment. Jo només pensava en el poema :
Escolto els teus batecs
que s’ajunten amb el del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.Tot plegat havia de tenir relació.
M’ha convidat a un altre cafè: aigua amb gel he demanat jo. Mentrestant, ella ha creuat els braços damunt la taula i s’ha apropat més a mi.
-M’agradaria expressar-me com ho fas tu -m’ha comentat la jefa.
“Terra, obre’t i xuclem dins teu!”, he pensat jo.
Em deia que necessitava demanar-me quelcom important però, sobretot, amb molta discreció. Havia llegit el meu poema,
... la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.De dins meu xisclaven gemecs, no pas de passió, sinó de confusió. Necessitava un final per aquella historia. M’explicava que mentre la llegia, la pell se li exclamava imaginant que era ell.
-Que te’l puc plagiar per dedicar-li al Miquel?, Si us plau, amb discreció.

L’amor

L’amor és estimar, no esperar que t’estimin.
L’amor és desitjar, no esperar que et desitgin.
L’amor és donar, no esperar rebre.
L’amor és plorar, no esperar que et sequin les llàgrimes.
L’amor és esperar, no esperar que t’esperin.

San Jordi 2008

Ball d'ànimes

Sé que tu ets en mi i que jo sóc en tu.
Sento com, de vegades, mous les papallones del meu

estómac,
com transformes els meus somnis en desitjos,
com em fas pensar en tu.
Desitjo veure’t, però és llunyana la distancia que hem

creat.
Et conec des de molt, però no sé qui ets.
Jo sé de tu, sé que tu saps de mi.
M’agradaria parlar-te,
encara més escoltar-te.
No he entès mai quan has vingut a mi,
si era per desig o era des de dins,
si era per la mirada o era des de l’ànima.
No hi ha paraules però et sento ben endins.
Potser no és el nostre moment,
no en aquesta vida.
Potser aquí només hi som per topar-nos,
com ànimes d’una altre vida.
Potser hem d’aprendre el que altres no han entès.
No sé si tindrem un moment o si ens creuarem en

aquest camí.
No sé si ens retrobarem en una altre vida
o si les nostres animes ballaran juntes.
Sí sé que em recordaràs,
sí sé que et reconeixeré.