Lletraferit: Amant de conrear les lletres
Literat: Que es dedica a l’estudi de la literatura o a la producció literària
Torsimany:Intèrpret que servia d’intermediari entre persones de llengües diferents

Segueix-me

diumenge, 1 d’agost del 2010

Actuació al Teatre Metropol, Tarragona 23/04/2010

Macabra vital


Mortals, ohiu
Els que viviu,
Tant si goseu –com si patiu.
Jo, l’aimador, gai, de la vida
I del plaer sens fre ni mida,
Per mon conhort
Com un record,
Canto ben fort:
Visca la Mort!

El món joliu
És un istiu
On per crea –to hi fa niu
I tot floreix i fructifica.
La llavor cau, el fruït s’esmica,
I ve’l vent fort
I el gel del Nord,
o ve l’abort
i duu la Mort.

Doncs si m’oïu
Goseu, viviu,
tant si és hivern –com si és estiu.
Ja que la vida és limitada
I no sereu altra vegada.
I en sense o amb sort,
amb tot el cor
disfruteu fort,
que ve la Mort.


Pompeu Gener

Contes de Guerra 28/06/2010

El timbaler del bruc
Vet a qui una vegada, fa molts, molts anys, hi va haver una guerra a Catalunya, la guerra del francès li deien. El temible exercit dels soldats francesos manats pel seu general en Napoleó Bonaparte van sortir del seu país i avançaven ràpidament cap a Catalunya i a punt estaven d’arribar al Bruc, un poblet que hi ha molt a prop de les Muntanyes de Montserrat. La gent que vivia al poblet del Bruc estava molt espantada, els habitants estaven desesperats, amb molta por perquè els soldats francesos s’apropaven amb moles armes i canons i ells no tenien amb que defensar-se, així que van començar a agafar pedres, branques, van fer llances amb fustes per estar preparats per quan arribessin els soldats. I en aquest poblet del Bruc hi vivia un noiet que es deia Isidret i que anava sempre amb el seu timbal, l’Isidret volia ajudar el seu poble, així que va preguntar que podia fer ell, però els homes del poble li van dir que no fes res. -Veste’n a casa i estigues quiet-, li deien. I l’Isisdret se’n va anar molt trist a casa seva. Aleshores van arribar els soldats francesos i van atacar el Bruc i sort que els homes coneixien tots els racons i amagatalls i van poder atacar els soldats sense que aquest els veiessin i els van guanyar, però els francesos els van amenaçar dient que tornarien amb més homes i més armes. La gent del poble es va preocupar molt perquè ja no els quedaven res amb que defensar-se. –Que farem ara, si ja no tenim pedres, noi branques, ni fustes per fer llances? Com ens defensarem? Aleshores l’Isidret, que tenia moltes ganes d’ajudar el seu poble, va tornar a preguntar que podia fer ell, però els homes li van donar la mateixa resposta: -Ves-te’n a casa i no facis res, estigues quiet- li deien. I l’Isidret se’n va anar a casa tot empipat a tocar el seu timbal a veure si així es calmava, però en lloc de calmar-se s’empipava més i més, així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Quan va arribar a dalt de tot va fer així per mirar l’horitzó i va veure que els soldats francesos s’apropaven i va cridar: Ai mareta, que ja venen! I sabeu que passa quan un crida a la muntanya? Doncs que la muntanya sempre respon, és el eco. Aleshores l’Isidret va pensar per si mateix: Tinc una idea! I va començar a tocar el seu timbal, aleshores ho va tenir ben clar. Va dir: És clar! Si toco ben fort el meu timbal, com la muntanya em respon, els francesos pensaran que aquí dalt hi ha molt timbal i potser s’espanten.... I va començar a tocar ben fort el seu timbal... I la muntanya va respondre...
El pla de l’Isidret va funcionar, els soldats en sentir un soroll tant fort de timbal van pensar que dalt de la muntanya hi havia milers d’homes i van fugir corrents cames ajudeu-me. El habitant del poble es van adonar el que l’Isidret havia fet, els havia salvat!!! I li van fer una gran festa i amb els anys fins i tot li van fer una estàtua al ben mig del poble per recordar sempre el seu petit heroi, així que si un dia aneu al Bruc busqueu la estàtua d’un noiet que vesteix espardenyes, faixa i barretina, que segur la trobareu i hi ha qui diu que si us apropeu a les muntanyes de Montserrat i pareu atenció encara es pot escoltar el so del seu timbal.

I repica que repicaràs, el conte d’aquesta Antonia ja s’ha acabat

Sant Jordi 2009

És quan plou que dormo bé

És quan plou que dormo bé,
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé,
somiant rius, llacs i cascades.






Passatge passat

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per avall.
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?


Haikús

I
Relat eròtic
còctel afrodisíac;
i jo aquí tot sol
II
Una església,
la sinagoga en front.
Dos déus, un pecat

Tankas


I
Passejos sobtats
de somera cinglada
davant de ningú.
La ciutat, testimoni
de l’endimoniat indret.

II
No estic no fent res
mentre penso què fer
tirat al sofà.
En la pausa del descans,
forjo el nostre futur.


Somnis de raïm


Del color del vi s’ha tornat la meva pell
on, de cada porositat, exhala el teu alè.
Records bateguen el meu cor
mentre passejo per les vinyes ja buides,
tancant els ulls i somiant que encara ets aquí.
I tancant els ulls somnio i em ve l’ensum del vi
barrejat amb la teva pell i la meva,
ballant dins el cup i premsant el raïm.
El meu cos s’escalfa mentre m’enfonso entre grans d’aquest fruit.
La faldilla m’escurço i entre la nuor de les meves cames
es desfà no només el raïm, també el teu fruit.
Caiem borratxos potser pel vi,
o més bé per la excitació del moviment.
Nedant en un cup que ens amaga,
sento com les teves mans lliscoses embruten els meus pits.
Collita pròpia que tu beses,
mentre entre les meves cames relliscoses,
el teu cos sabor de vi premsa el meu fruit.
Se’m corba l’esquena i tu prems més endins.
Ja no queden grans de raïm, tan sols l’alè del vi.
T’escolto


T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit,
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos
nu sobre el teu tors.
Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor


On es el meu poema?

Avui he arribat d’hora a la feina, volia recuperar el meu poema, el que vaig oblidar al despatx de la directora.
Ahir vaig tenir festa i de segur que ella ja l’ha trobat.
Mentre conduïa de camí a l’alberg només pensava en lo bleda que vaig ser: oblidar el poema eròtic a la taula del despatx!
He obert la porta i encès els llums però el poema no hi era. Dreta en mig del despatx la meva mirada desesperada estudiava tota la habitació.
“No hi es!”, m’he cridat a mi mateixa.
Mig matí que he passat estudiant la situació. El meu resum del dia anterior :
...escoltant els gemecs del meu cos,
esperant ardent el teu calor”.

Que haurà pensat la directora que passa a la feina?
Jo estava introduint unes reserves quan la porta s’ha obert i ha entrat ella, somrient i arreglada. “Però si la jefa no treballa en dissabte”, he pensat jo. Li he preguntat la raó de la seva visita: unes factures per revisar no hem semblen excusa per venir a treballar en dissabte He volgut comentar-li que dijous vaig oblidar un paper damunt la seva taula, un exercici per la classe de literatura on estem treballant textos eròtics, però llavors ella m’ha convidat a fer un cafè. La situació començava a semblar estranya. M’ha parlat de les relacions, d’ algú que és important a la seva vida, de la passió de l’enamorament i de com expressar els sentiment. Jo només pensava en el poema :
Escolto els teus batecs
que s’ajunten amb el del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.
Tot plegat havia de tenir relació.
M’ha convidat a un altre cafè: aigua amb gel he demanat jo. Mentrestant, ella ha creuat els braços damunt la taula i s’ha apropat més a mi.
-M’agradaria expressar-me com ho fas tu -m’ha comentat la jefa.
“Terra, obre’t i xuclem dins teu!”, he pensat jo.
Em deia que necessitava demanar-me quelcom important però, sobretot, amb molta discreció. Havia llegit el meu poema,
... la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.
De dins meu xisclaven gemecs, no pas de passió, sinó de confusió. Necessitava un final per aquella historia. M’explicava que mentre la llegia, la pell se li exclamava imaginant que era ell.
-Que te’l puc plagiar per dedicar-li al Miquel?, Si us plau, amb discreció.


L’amor

L’amor és estimar, no esperar que t’estimin.
L’amor és desitjar, no esperar que et desitgin.
L’amor és donar, no esperar rebre.
L’amor és plorar, no esperar que et sequin les llàgrimes.
L’amor és esperar, no esperar que t’esperin.